La madre del frío és un thriller que combina la rica tradició de llegendes i mitologia gallega amb una trama negra. Serà presentada en el Golem Fest el dissabte 18 de novembre a les 12.50 a l’Auditori Joan Plaça (Jardí Botànic).

Com sorgeix este últim llibre?

Estava començant a escriure una altra novel·la i el personatge de Xan Borrasca se’m va imposar: un detectiu de l’ocult que no vol els seus poders perquè li fan mal a ell i a altres persones, i que viu a Ferrol i comarca, d’on jo soc. Eixe va ser el principi.

Què t’atrau dels casos paranormals?

M’atrau molt el folklore, el gallec en particular. També m’agraden les històries en les quals la membrana entre este costat i l’altre es torna permeable. Em sembla que la ficció paranormal aporta diversió, si t’agrada que t’espanten. A més, proposa reflexions que la novel·la realista no sol plantejar. Parla de la vida i la mort, de la por, de l’esperit. De l’important.

Creus en el sobrenatural? Quin paper juga en la novel·la?

Crec fermament en el sobrenatural. En la novel·la juga un paper fonamental. No té una presència ambigua, vetlada, com moltes novel·les modernes, que no s’atreveixen a plantejar el paranormal de manera franca, i converteixen el terror en una cosa merament psicològica («els fantasmes no existeixen, són els nostres traumes», i eixes coses). Els personatges de la meua novel·la saben que existeixen en un món en gran part inexplicable i misteriós, que no sols és material, i accepten viure en ell amb totes les conseqüències.

«No és una fantasia a l’ús perquè és quasi realisme màgic. No planteja un món diferent, amb altres regles, sinó l’existència d’un altre pla en el qual viuen éssers que entren i ixen del nostre».

Davant quin tipus de thriller estem amb La madre del frío?

És un thriller protagonitzat per herois que no volgueren estar on estan, que tenen por, però que ho superen per a estar al costat dels seus, perquè es faça justícia, encara que siga a costa de la vida. Xan Borrasca és un heroi imperfecte, a vegades egoista, a vegades maldestre, que ens dona raons freqüents perquè li agafem mania, però a l’hora de la veritat estreny les dents i acosta el muscle, encara que haja de suar sang per a aguantar el tipus.

Pots explicar-nos a què obeeix el títol?

La madre del frío és un personatge de la novel·la. Un personatge misteriós, la identitat del qual no es revela fins al final. És qui mou les peces del drama.

Has hagut de realitzar algun tipus d’investigació per a enfrontar-te a escriure esta novel·la?

He llegit moltes novel·les de detectives de l’ocult i llibres de folklore i tradicions gallegues, així que ha sigut una investigació divertidíssima i molt fèrtil.

«Hi ha una reivindicació de la varietat i la riquesa de la Creació. La raresa és una qüestió estadística: el rar és l’infreqüent…».

Es diu que no estem davant una fantasia a l’ús, a què et refereixes?
No és una fantasia a l’ús perquè és quasi realisme màgic. No planteja un món diferent, amb altres regles, sinó l’existència d’un altre pla en el qual viuen éssers que entren i ixen del nostre. Al final, és el món en el qual vivíem no fa tant de temps, el món dels nostres avis. El món real, encara que ara ens creguem superiors que els nostres avantpassats perquè no som capaços de percebre, entendre i assimilar el que ells.

Quin paper juga la tradició i els mites gallecs?

Fonamental. En el meu llogaret hi ha gent que ha vist a la Santa Companyia. Gent fiable, que no esmente, que encara pateix quan ho explica. Jo volia reflectir eixe món tan ric, que es va perdent per l’efecte devastador de la modernitat i de l’homogeneïtzació global. Ja no veiem a la Santa Companyia perquè estem veient les mateixes sèries que altres mil milions de persones a tot el món.

Pel que sembla en esta història subjau una reivindicació de la «gent rara».

Així és. Hi ha una reivindicació de la varietat i la riquesa de la Creació. La raresa és una qüestió estadística: el rar és l’infreqüent, però res més. Em negue a donar-li un matís diferent. Al final, tot el que dona la naturalesa és natural, per definició. La modernitat en això és espantosa: cada vegada som més individualistes, però alhora més iguals. A mi m’agrada la gent que té personalitat sense proposar-li-ho, la gent que no pensa a ser així o aixà, sinó que és, amb naturalitat, fins i tot a risc de resultar extravagant o ridícula. Els personatges de la meua novel·la són així. Interessants.