Dissabte 18 de novembre, 12:05
Miguel Ángel Hernández (Múrcia, 1977) és professor d’Història de l’Art en la Universitat de Múrcia. Ha sigut director del CENDEAC, Research Fellow del Clark Art Institute (Williamstown, Massachusetts) i Society Fellow de la Society for the Humanities (Cornell University). Entre els seus assajos destaquen El arte a contratiempo, Materializar el pasado, La so(m)bra de lo real y la edición, amb Mieke Bal, de Art and Visibility in Migratory Culture. És autor dels llibres de con Infraleve: lo que queda en el espejo cuando dejas de mirarte, Demasiado tarde para volver i Cuaderno […] duelo i dels dietaris Presente continuo, Diario de Ithaca i Aquí y ahora.
En Anagrama ha publicat les novel·les Intent d’escapada (Premi Ciutat Alcalá de Narrativa, traduïda a cinc idiomes): «Logradísima» (J. E. Ayala-Dip, El País); «Per fi una novel·la espanyola d’idees les idees de les quals són realment bones» (Patricio Pron, El Boomeran(g)); El instante del peligro (finalista del XXXIII Premi Herralde de Novel·la): «Intel·ligent obra» (Jesús Ferrer, La Razón); «Una novel·la captivadora» (Pilar Castro, El Cultural); El dolor de los otros (Premi Llibre Murcià de l’Any): «Una estupenda novel·la» (Fernando Aramburu); «Una magnífica novel·la sense ficció» (Javier Cercas) i Anoxia «Una apassionant història sobre la fotografia, sobre els límits entre la vida i la mort, sobre el misteri de capturar la mort en una imatge, en un retrat, en un daguerreotip» (Manuel Vilas). També el breu assaig El don de la siesta: «M’ha fet pensar en eixos grans llibres laterals i breus que proposava Italo Calvino per al nostre mil·lenni» (Enrique Vila-Matas, El País); «Original, deliciós i amé» (Mariola Riera, La Nueva España).
Anoxia (Anagrama)
Quina és la nostra relació amb els morts? Com els recordem? Quins foscos secrets guarden les imatges que ens queden d’ells? Com emergim del duel i afrontem el temps que ens queda per viure?
Deu anys després de la tràgica mort del seu marit, Dolores Ayala, propietària d’un vell estudi fotogràfic que s’ha quedat sense clients, rep l’encàrrec més insòlit de tota la seua carrera: retratar a un difunt el dia del seu enterrament. Acceptar-ho la portarà a conéixer a Clemente Artés, un excèntric ancià obsessionat amb recuperar per tots els mitjans l’antiga tradició de fotografiar als morts. De la seua mà, Dolores s’endinsarà en eixa pràctica oblidada, experimentarà el temps lent del daguerreotip i aprendrà que les imatges són necessàries per a recordar als qui ja no estan, però també descobrirà que algunes d’elles guarden secrets foscos que mai haurien de ser revelats i, sobretot, que hi ha morts inquiets que no cessen de moure’s i a vegades s’abalancen sobre la memòria dels vius.
De fons, el món s’enfonsa. Unes inundacions sorprenen el xicotet poble costaner de Dolores i, poc després, milers de peixos apareixen morts en la riba de la platja. El temor davant un futur incert s’instal·la en l’ambient i, mentre tot es desploma al seu al voltant, Dolores, travessada pel duel, tracta de trobar en la fotografia el mode d’alçar-se i recuperar l’alé.
Després de l’aplaudida El dolor de los otros, Miguel Ángel Hernández torna a la ficció amb una novel·la subtil i enlluernadora sobre les fronteres entre la vida i la mort, sobre la memòria i la culpa, sobre el passat que ens acompanya i la cerca constant de l’aire que ens falta per a respirar.
«Una novel·la amb la lluentor i l’enquadrament d’una fotografia perfecta. Ningú com Miguel Ángel Hernández creua així la trama amb l’art, posant-nos a pensar en la nostra necessitat de fixar la mirada, la memòria i la vida». (Aroa Moreno Durán).
«Anòxia és una apassionant història sobre la fotografia, sobre els límits entre la vida i la mort, sobre el misteri de capturar la mort en una imatge, en un retrat, en un daguerreotip. Miguel Ángel Hernández usa el món de la fotografia per a comprendre i explorar les dimensions de la vida i de la mort. Una novel·la meravellosa, inquietant, pertorbadora, màgica». (Manuel Vilas).
«Miguel Ángel Hernández ens manté amb vida malgrat suspendre’ns sobre una mar de fang. Llegint-ho aprenem que la bellesa està en els ulls de qui mira i que la carn, fins i tot morta, pot no perdre la dignitat. Ens arrossega amb intel·ligència cap a la contemplació estètica de la matèria inerta i ens fa estimar no sols l’existència pròpia. Ens remou, ens agita, ens desperta. Ens ajuda a suportar el duel per les nostres persones volgudes, però sobretot per allò que vam haver d’abandonar perquè conservar-ho suposava carregar amb un llast. Retrata amb mestratge la reparació d’una dona que sempre va ocupar l’espai que el mandat social havia reservat per a ella il·luminant el naixement d’un jo que alimenta a consciència a la nouvinguda: un subjecte artístic que sap el poder que implica saber-se propietària d’una mateixa i de la seua mirada». (Paula Bonet).