Dijous 24 de Novembre, 19.00 (Inauguració del Golem Fest)
Gustavo Martín Garzo (Valladolid, 1948). Llicenciat en Filosofia i Lletres en l’especialitat de Psicologia, és un dels més prestigiosos escriptors de la literatura espanyola contemporània.
Ha rebut el Premi Emilio Hurtado (1991), el Premi Nacional de Narrativa (1994), el Premi Miguel Delibes (1995); el Premi Nadal (1999). En 2004 va obtindre el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil per Tres contes de fades (Siruela). En 2008 el Premi Castella i Lleó de les Lletres i el Premi Ciutat de Torrevieja en 2010.
És fundador de les revistes literàries Un àngel més i El signe del teuladí. Ha col·laborat amb els seus articles en els mitjans més importants del país i ha participat en múltiples congressos de literatura. Està casat amb la també escriptora Esperanza Ortega. Es confessa home metòdic i sense presses. Mai ha abandonat la seua ciutat. «Qualsevol lloc conté el món sencer, els mateixos conflictes, els mateixos anhels. N’hi ha prou amb saber mirar-los».
Té un extens treball publicat.
Des del seu primer lliure Llum usada (Junta de Castella i Lleó, 1986), la seua activitat literària ha sigut incessant. Continua amb Una botiga al costat de l’aigua (Els infolios, 1991) i L’amic de les dones (Caixa Espanya, 1991) que va obtindre el Premi Emilio Hurtado de Relats. Més tard apareixen El llenguatge de les fonts (Lumen, 1993), Premi Nacional de Narrativa, Marea oculta (Lumen, 1993), Premi Miguel Delibes, La princesa manxola (Ocell del Paradís, 1995), La vida nova (Lumen, 1996), Els quadres del naturalista (Aliança, 1997), Ña i Bel (Ocell del Paradís, 1997), El xicotet hereu (Lumen, 1997) i Les històries de Marta i Fernando (Destí, 1999) amb el qual obté el Premi Nadal.
Prossegueix la seua activitat narrativa amb La vall de les gegantes (Destí, 2000), La somiadora (Areté-Lumen, 2001), Xicotet manual de les mares del món (R que R, 2003), un llibre de relats breu reeditat posteriorment com Totes les mares del món (Lumen, 2010), Els amors imprudents (Areté-Lumen, 2004), El meu volguda Eva (Lumen, 2006), amb el qual guanya el Premi Mandarache (2008), L’habitació del costat (Lumen, 2007), El jardí daurat (Lumen, 2008), La carta tancada (Lumen, 2009), Tan prop de l’aire (Plaza & Janés, 2010), Premi de Novel·la Ciutat de Torrevieja i I que s’adorma la mar (Lumen, 2012), obra amb la qual va ser finalista del Premi de la Crítica de Castella i Lleó en 2013. I La porta dels ocells (2014).
Gustavo Martín Garzo també ha cultivat la narrativa infantil, havent publicat Una molla de pa (Siruela, 2000), finalista del Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil, Tres contes de fades (Siruela, 2003) pel qual aconsegueix el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil, així com els àlbums il·lustrats Dulcinea i els cavallers adormits (Edelvives, 2005), Un regal del cel (SM, 2007) i El pacte del bosc (El genet blau, 2010).
En la seua faceta com a assagista, l’autor ha publicat els següents títols: El pou de l’ànima (Anaya, 1995), la recopilació d’articles periodístics El fil blau (Aguilar, 2001), El llibre dels encàrrecs (Areté-Lumen, 2003), El carrer del paradís (El passatge de les lletres, 2006), també una recopilació d’articles periodístics i Sessió contínua (El passatge de les lletres, 2008).
Les seues obres s’han traduït al francés, grec, danés, italià, portugués i alemany.
El país de los niños perdidos (Siruela)
On van els xiquets que vam ser una vegada?
Es refugien en llocs oblidats del món als quals, per molt que ens obstinem, no podrem tornar?
En aquest llibre es parla de llocs així, però també d’una tolla on s’amaguen els amics invisibles dels xiquets reals, d’un penya-segat on un misteriós ser continua conservant, com Peter Pan, la seua naturalesa d’ocell, d’una illa habitada per bebés que es neguen a nàixer per considerar humiliant que les seues mares hagen de canviar-los els bolquers, d’un bosc habitat per uns homenets verds que es confonen amb la vegetació i que coneixen el secret de la felicitat. Gabriel, el protagonista d’aquest llibre, és un xiquet al qual li encanta escoltar les històries que li conta la seua mare a l’hora de ficar-se al llit. Una nit, el drac d’una d’aqueixes històries es presentarà en els seus somnis i el portarà a conéixer tots aquests llocs.
El País dels Xiquets Perduts ens ensenya que no hem de mantindre separat el món real del de la fantasia. La realitat necessita de la fantasia per a tornar-se desitjable; la fantasia del real per a poder-se compartir amb les persones que estimem.